Composició dedicada a “Plena de Seny”, senyal que trobem en el primer hemistiqui del primer vers de la tornada. Correspon, doncs, al cicle Plena de seny, format per dinou composicions.
Es tracta d'un poema compost per cinc cobles de vuit versos decasíl·labs clàssics catalans amb cesura (4+6) i una tornada de quatre versos. La rima és consonant i les cobles són capcauades i creucreuades. S'alternen rimes femenines i masculines, amb predomini de les darreres. (ABBA CDDC CEEC FGGF FHHF IJJI IKKI LMML LNNL OPPO
OQQO).
El tema és l'enyorament del passat, un passat amorós que contrasta amb un present en què l'amor ha disminuït a conseqüència de l'absència, la manca de fermesa de la dama i els mals consells dels lausengiers (v. 44). Ausiàs March amplifica un tema present en la tradició clàssica: no hi ha dolor més gran que recordar el temps feliç quan som malaurats.
Per a això utilitza comparacions i imatges com ara que el millor de la vida és el passat, el no-res (v. 8-10); per tant, el goig sorgit del record del passat alimenta i fa créixer el patiment de la vida actual (v. 11-12). La composició s'estructura a partir de dos eixos: el de la reflexió moral, que ens condueix a la generalització del tema, i el de l'experiència personal del poeta. Aquest esquema (generalització més situació personal) és idèntic al que utilitza en les comparacions.
La composició es pot dividir en tres parts: la formada per la primera estrofa, en què es planteja un tema general de tipus moral en termes abstractes i universals; la segona part, que abastaria les estrofes II, III, IV i V, en què s'ampliarà el tema general amb exemples de casos concrets, similars als usats pels predicadors (v. 13-16), i la tornada, en la qual trobem l'única referència a l'amor de tot el poema. Aquesta estrofa justifica l'afebliment de l'amor entre el poeta i Plena de seny com a conseqüència de l'absència, la poca fermesa i els mals consells i la difamació dels envejosos.
El recurs més usat és la comparació, que estructura les estrofes, des de la primera fins a la cinquena, amb una divisió característica: els quatre primers versos plantegen un tema central i els quatre darrers exposen un exemple concret i personal que reflecteix l'experiència del poeta. March utilitza l'estil de la predicació moral i desenvolupa en forma narrativa imatges amb personatges que es troben en situacions límit. Per exemple, en la segona (v.13-16) trobem la imatge del condemnat a mort; en la tercera(v. 22-24), la comparació amb la mare que dóna verí a l'infant; en la quarta (v. 31-32), el malalt terminal, i en la cinquena (v. 33-40), l'exemple de l'ermità solitari apartat del món.
La tornada és farcida de tòpics trobadorescos que refermen la vinculació de March amb aquesta tradició. D'entrada, trobem el senyal i una referència a una figura poc freqüent en la poesia catalana: el lausengier.
El tema és, doncs, l'enyorament del temps passat, un temps amorós diferent del present, en què aquest amor és més feble i es pot malmetre si no s'oposa fermesa a l'oblit i als perills que representa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada